dissabte, 20 de gener de 2018

Què en farem, de l'oli del raig?

Tant temps esperant, tant temps ensalivant per l’oli del raig, i resulta que, quan arriba Nadal, ja l’hem avorrit. Aquell oli verd, espès, aromàtic i torbador de principis de novembre ha perdut la frescor, la picardia, la capacitat de sorprendre el paladar. I resta un oli bo, correcte, fiable.
Però només per uns dies. Perquè ben aviat es comencen a formar, al cul de la garrafa, l’ampolla o el setrill aquelles espirals marronoses que anuncien la solada. La solada, el símptoma inequívoc que l’oli del raig s’ha d’acabar sí o sí. Perquè cada dia que passa perd, té menys substància, es torna un producte depassat.
Què n’hem de fer, llavors, de l’oli del raig? Per ventura l’hem de llençar? Per als que hem estat educats en la cultura d’aprofitar el menjar, això és més que un pecat mortal. O potser l’hem de colar? Feina de mal fer, pesada i enganxosa. Hem de cuinar estofats i fregir platerades de patates? Les goles se’n ressenteixen, de tanta oliada. El reciclem i el portem al contenidor d’olis? –per cert, quin contenidor d’olis? Hi ha recollida d’olis usats a la salvatge garriga?
Posats a dir, podríem barrejar-lo amb l’oli de l’any passat i vendre’l als italians. Els diem que l’hem obtingut d’una nova classe d’oliva, l’arlequina, que evoca els efluvis dels carnavals de Venècia. I ells, que no en pleguen res, d’oli, segur que se l’empassen. 

Nota: Aquest article apareix al número 467 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 de gener de 2018).

Carta oberta a Jordi Cuixart

Benvolgut Jordi,

Em dic Ignasi i visc a Sarroca de Lleida. Sóc fill d’aquesta terra. Vaig haver-ne de marxar al vint-i-vuit anys, quan em vaig casar i vaig anar a viure a Reus. Hi vaig passar dotze anys. A Reus van néixer les meves filles, la Joana i l’Aina. Allí vam fer-les grans, la Maria Alba –la meva dona- i jo.
Però va arribar un moment en què vam veure que la vida a la ciutat no era per a nosaltres. Que havíem d’acabar la casa que teníem a mig fer a Sarroca i venir a viure aquí, al poble. A un lloc més tranquil, a prop de la família –la meva dona és d’Arbeca, no gaire lluny d’aquí- i els amics de tota la vida.
Jo treballo a Lleida –sóc funcionari- i la meva dona a Maials –en una indústria agroalimentària. Les nostres filles van a l’Escola la Roca de Sarroca. Els dissabtes, la meva dona porta les nenes al Sícoris Club, a Lleida, a fer gimnàstica rítmica. Els diumenges ajudo mon pare a collir olives.
De Reus, trobo a faltar dues coses. La primera és la festa major de Sant Pere. Els Nanos, els Gegants, la Mulassa, el Lleó, la Víbria i l’Àliga. Els castellers i el vermut –de Reus- a la plaça del Mercadal. La Tronada i els focs artificials. I la segona, els companys i amics d’Òmnium Cultural Baix Camp.
Em vaig fer d’Òmnium fa set o vuit anys. No va ser pel seu posicionament polític en relació amb la independència. No. Va ser perquè, sense conèixer-me pràcticament de res, em van demanar de formar part d’un jurat d’un premi literari. Aquest premi es deia –es diu- Gabriel Ferrater, i anava –i va- adreçat a joves escriptors, en les modalitats de narrativa i poesia. A mi em va tocar poesia. Llavors, a Òmnium Baix Camp hi havia la Irene da Rocha, la Carolina Escoda i el company d’estudis Ramon Elias.
Més tard, el 2009, Òmnium es va oferir a presentar “Esmorzars de Lleida”, el meu segon llibre. Va ser al local de les Carnisseries Velles, i me’l va presentar l’Ignasi Basora. En la difusió, van ajudar-hi l’Úrsula Subirà i el Biel Ferrer.
I el 2010, també per mediació d’Òmnium, vam presentar “Esmorzars de l’Ebre”, en el marc de les Jornades de Joves Escriptors.
El suport d’Òmnium a la meva tasca literària em va portar a fer-me’n soci. I, de la mateixa manera que Òmnium m’havia ajudat quan ho havia necessitat, jo havia de tornar a Òmnium el que m’havia donat. Al principi, va ser poca cosa, no ho negaré, però a partir de 2012, ja van ser més coses: vaig ser voluntari a l’encesa d’espelmes –dibuixaven una estelada- a la plaça del Mercadal; a la gigaenquesta; vaig acudir a totes les manifestacions que es van fer per la Diada, vaig ser voluntari el 9-N... Encara recordo, quan va acabar el 9-N, la gent reunida al local d’Òmnium Baix Camp, a la plaça de Prim: la Cori Torroja, l’Elena Giménez, el meu amic Eduard López...
Ara visc a Sarroca, en un ambient més tranquil. I, en certs, moments, trobo a faltar la moguda de Reus. Suposo que això s’acabarà quan vagi a la seu d’Òmnium Ponent.
Jordi, ara ens trobem fent política. Alguns, com tu, ho esteu pagant a la presó. Però algun dia sortireu, i això ho acabarem. Pots pujar-hi de peus. I llavors, tornarem a les nostres lletres, a la nostra llengua, a ajudar tots els llibres que s’hi escriuen.
Records,

Ignasi Revés

divendres, 17 de novembre de 2017

La clandestinitat

L’1 d’octubre, a Sarroca, va ser un dia estrany. Dues hores abans que sortís el sol, ja era al col·legi electoral. No era l’únic. Vam esmorzar, vam xerrar fins que es va fer de dia i van arribar les urnes.
No hi havia manera de votar. L’ordinador anava lent i la cua no avançava. A través dels mòbils, arribaven vídeos d’intervencions policials a Artesa de Lleida, Alcarràs i l’Albagés. Rumors que la Guàrdia Civil es trobava a deu quilòmetres. Hi havia inquietud i desassossec. Teníem gent destacada al castell, que vigilava les entrades i sortides del poble. En alguna ocasió, l’urna va haver de fugir cames ajudeu-me, per por que ens la prenguessin. La jornada va acabar, es va fer el recompte i es van publicar els resultats.
Durant tot el dia, vaig tenir la sensació que havíem tornat als anys setanta. Als anys en què, qui defensava unes certes idees, s’havia d’amagar de l’autoritat per por de la garrotada. Als anys de la censura, en què la informació passava de boca a orella, o gràcies als mitjans estrangers –salvant honorables i nostrades excepcions. Als anys de la clandestinitat.
Per fi sabia què era allò que havia llegit i m’havien contat els meus majors. La clandestinitat. I em vaig començar a fer a la idea que havia tornat, que ja la teníem aquí. Per tant, negar-la o mirar a una altra banda no servia de res. H(aví)em de ballar-hi.

Nota: Aquest article apareix al número 463 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de novembre de 2017).

dimecres, 8 de novembre de 2017

Qui és qui a les lletres garriguenques?

La pregunta, la va formular Àlex Broch, a Bellaguarda, una tarda de principis d’agost. I jo, que visc aquí, que em dedico a això, no la vaig saber contestar. Em vaig remetre a l’exposició “La Veu de la Terra”, on Joan Cornudella informava d’escriptors garriguencs d’abans i ara; al Centre d’Estudis de les Garrigues, del qual en formen part molts escriptors; a l’Editorial Fonoll de Juneda; als articulistes del SomGarrigues; al Consell Comarcal de les Garrigues, al Bibliobús Garrigues-Segrià…
La professió d’escriptor és individualista. Hi ha molta gent que escriu, cada dia més, però no ens coneixem gaire entre nosaltres. A cada trobada literària descobreixo gent que escriu, que potser viu al poble de la vora i no en tenia notícia. En l’era de les xarxes socials, sobta que hi hagi tants escriptors tan poc coneguts.
Amb l’Àlex Broch, vam convenir que havíem de fer quelcom per esmenar aquesta desconeixença. Que, de cara a la propera Trobada d’Escriptors i Crítics de les Garrigues –el proper 7 d’octubre al Cogul-, hauríem de tenir una llista representativa de la gent de lletres de la salvatge garriga. Per tant, des d’aquí demanem que els escriptors d’aquesta terra, amb obra publicada o sense, premiats o no, d’Arbeca a Almatret, de l’Albi a Bovera i de Sunyer a la Pobla de Cérvoles, alcin la mà perquè els comptem. I per comptar amb ells.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 455 del quinzenal SomGarrigues (del 25 d'agost al 7 de setembre de 2017).

dijous, 31 d’agost de 2017

Lo campanar de les Garrigues


LO CAMPANAR DE LES GARRIGUES

D’una hora lluny lo campanar
Alça la veu, marca camí
Sembla que el tingos a tocar
I encara queda bon bocí.

Estiu i hivern, festa i feiner
Sempre hi ha gent al seu voltant
Bevent aubac al plataner
Menjant solà asseguda al banc.

A sota té la Catedral
Un temple gran, barroc, mudat
Amb un retaule capital
I un Crist que sap parir un aiguat.

diumenge, 27 d’agost de 2017

Vacances a Barcelona


VACANCES A BARCELONA

Les vacances, quan era petit
Eren tres mesos sense escola
Una pàtria per conquerir
Un temps que no marcava l’hora.

Se’m feia llarg, tant temps al poble
Mig dia a l’ombra, fugint del sol
La nit s’acabava a les onze
Jugava sempre lo mateix rol.

Fins que un bon dia, los meus oncles
Se’m van endur a Barcelona
Lluny de casa dues setmanes!
A l’indret on la bossa sona!

La primera setmana, a baix
Eixample, carrer Comte d’Urgell
Del terrat, se veien los Encants
I un panorama d’allò més bell:

La Catedral, l’església del Pi
Les xemeneies del Paral·lel
Lo turó olímpic de Montjuïc
Lo Telefèric, a frec del cel.

La Teresina i el Josep Bosch
Me passejaven Rambles avall
M’indicaven lo rumb de Colom
I em menaven davant de la mar.

La segona setmana, a dalt
Al Guinardó, barri de costa
A l’Avinguda de Montserrat
I al carrer de Varsòvia.

Coronava lo cim del Carmel
Tastava l’aigua del Martinenc
Badava entre els pilars del Parc Güell
Bevia contalles a la Deu.

La Pepita i l’Oncle Lluís
La Júlia i l’Oncle Manel
Estaven avesats al pendís
No pas jo, xiquet de l’esbufec.

Les vacances, quan era minyó
Eren Sarroca i Barcelona
Poble i ciutat, museu i terròs

Cursa i passeig, sabata i fona.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Sol, i no em dol


SOL, I NO EM DOL

Esporgo aulivers a l’altre cap de terme
On lo verb no pren, on los mots s’assequen
Només escolto lo so de l’astisora
I el doll de branques que rega la terra.

En la solitud conreo la llibertat
Prenc lo reng que vull, paro quan me sembla
Sotjo el Montmeneu, admiro lo Vedat
I, quan me’n canso, torno a la fenya.

Sóc ginebre, card, escalunya i ortiga
Arrelo al terròs, la saba em travessa
La meua sang alimenta la garriga
Li atorgo sentit, m’explico des d’ella.

En la solitud conec la tranquil·litat
Buido l’ànima de temor i de neguit
L’omplo amb treball ferreny i apassionat
Sóc home adobat quan lo jorn és finit.

Lo sol s’amaga, la celístia s’ajoca
Plego els trastes, pujo al ruc, cap a casa
Pujo la costa que m’estira a Sarroca
Demà torno, aulivers, a trenc d’alba.