diumenge, 25 de juny de 2017

M'ho puc imaginar (Safarejos de Sarroca)

Quan jo era petit, los safarejos de Sarroca ja no es feien servir. Hi havia herbotes, i mos hi amagàvem, era la nostra trinxera quan jugàvem a pistolers i indis. Era un lloc per a les confidències, los plans secrets i potser per als festejos, perquè quedaven avorats i amagats –on ara hi ha aquesta tanca, fa uns anys hi havia una paret.

Llavors, ni me les imaginava, les rentades que es van fer aquí. Prou fenya tenia a jugar, a divertir-me, a descobrir tresors, a gaudir del moment. És ara, que em pregunto les històries que van passar als safarejos, i que les pregunto, i que me les imagino. Perquè jo no les vaig viure, i és això l’únic que puc fer: imaginar.

Me puc imaginar los safarejos plens de dones. Perquè, aquí, rentar la roba era cosa de dones. Petites i grans; solteres, casades i viudes, pobres i més pobres. Me puc imaginar que, a l’hivern, aquí hi devia fer molt fred. Al matí, quan lo sol encara no s’havia alçat prou, o a la tarda, quan s’amagava darrera de Ca la Senyora, l’aigua devia congelar los dits, esquerdar les mans, malmetre les esquenes. Me puc imaginar quan bufava la tramuntana o quan hi havia la broma plana. Me puc imaginar que, per combatre aquests elements, les dones portaven galledes d’aigua calenta, bullenta, de casa. Me puc imaginar com hi deixondien los dits, les mans, com estovaven i desfeien lo sabó de casa. Me puc imaginar que, si els queia lo sabó a l’aigua, anaven a l’Arrabal, a Cal Trompa, agafaven unes burxes i pescaven lo sabó, punxant-lo.

Me puc imaginar los safarejos com a punt de trobada. Com a lloc de reunió i convivència. Me puc imaginar que aquí es feia poble, família, amistat. No em costa gaire imaginar que aquí s’ajudava. I no només a rentar.

Me puc imaginar, en aquell safareig de la punta, com les dones rentaven la roba dels morts. O com rentaven, al safareig de l’altra punta, los borrassos de roba del collir aulives. Me puc imaginar aquests safarejos plens d’aigua –per cert, heu pensat, algun dia, a omplir-los?-, i les cançons, i les tardes de quasi estiu com aquesta, i algun nen o nena remullant-s’hi per esbandir la calor.

I me puc imaginar les dones de Sarroca treballant al safareig i fent allò que se’n diu safareig. I m’ho puc imaginar perquè tampoc és tan diferent del que fan les dones d’avui en dia, i perquè és bastant, bastant menys del que fan, sobretot, los homes d’avui en dia.

Moltes gràcies. 





Llegit el 20 de maig de 2017, als Safarejos de Sarroca de Lleida, en un acte organitzat per l'Associació la Guardieta, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sarroca i la intervenció artística de la muralista Txus Montejano i la lectura dramatitzada del grup de teatre dirigit per Maite Ojer.

dimarts, 9 de maig de 2017

Les dones i els llibres

La Granadella. Vigília de Sant Jordi. Al Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya, llegim poesia, novel·la, dietaris i articles periodístics sobre l’oli i l’oliver. Tot i que hi ha algun home, el color és femení. I, a banda d’un servidor, tothom qui recita és dona.
Castelldans. Primer dijous de maig. A la Biblioteca Josep Bellet i Falcó, comentem Em tallaré les trenes, de Marialba Revés. La concurrència? Les integrants del club de lectura. Tot dones.
Als clubs de lectura de les Borges Blanques, Llardecans, Miralcamp o Santa Bàrbara, les dones són aclaparadora majoria. I així és arreu. Si a Catalunya es llegeix, és gràcies a les dones de mitjana edat per amunt. Dones que llegeixen un llibre al mes, que senten la literatura, que desdobleguen els plecs de cada personatge, que (re)interpreten el sentit de les trames... 
A Castelldans, hi ha la Carme. Després de passejar-me amunt i avall durant anys, és l’única lectora a qui he escoltat el nom del cineasta François Truffaut. Quan va obrir la Biblioteca de Castelldans, fa mig segle, se li va obrir el món. Llegia tant, que quasi se n’havia d’amagar. Doncs bé, de dones com ella, n’està ple. Potser no es veuen gaire, però, al cap i a la fi, són les que aguanten la lectura a casa nostra. És just, obligat, que reconeguem la seva tasca. Perquè, sense dones així, potser no hi hauria llibres.

Nota: Aquest article apareix al número 449 del quinzenal SomGarrigues (del 19 de maig a l'1 de juny de 2017).

diumenge, 16 d’abril de 2017

La truita dels quatre elements


LA TRUITA DELS QUATRE ELEMENTS

Del Gran Mestre vaig aprendre
Que la truita més rodona
Porta carxofa i all tendre
Fava i espàrrec d’espona.

All tendre, flairós i cremós
Ets l’ànima de la truita
Relligues los quatre sabors
Bategues de punta a punta.

Carxofa dolça i sensible
Simfonia que enamora
La boca és mar de saliva
A la llengua, pessigolles.

Fava xica, desgranada
Contrapunt de bell cruixir
Pasta ferma, concentrada
Brollador de vent mesquí.

Espàrrec esvelt i espigat
Palmó de marge i obaga
Gaiato polit i mudat
Sermó de truita sagrada.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Ni quarts ni hores

Divendres. Parada d’autobusos de Sarroca. El sol salta de teulada en teulada, banya les façanes encarades a llevant. Aviat ballarà a la plaça del Casal.
Dilluns. Parada d’autobusos de Sarroca. El sol és davall de l’horitzó. Hi ha llum, però els relleus del poble es presenten adormits. El fanal de la plaça del Casal està encès.
És la mateixa hora, però és una hora més aviat. Absurd. Incomprensible. És molt nostre, això de remar contra el temps. Ens pensem que, rebatejant-lo, reinventant-lo, donarà més fruit. I el primer fruit que dóna, just l’endemà de canviar l’hora, és un desconcert com una casa de pagès. Si has quedat amb algú, te n’has d’assegurar: “Hora nova o hora vella?” Si dines a la mateixa hora –solar-, resulta que és massa aviat. Si dines a la mateixa hora –nominal-, resulta que fa una hora que et ganyolen els budells.
La son és el segon fruit. Perquè el cos humà s’ha d’engegar una hora abans, i l’adaptació no és automàtica. Costa. La setmana següent al canvi, exèrcits de somnolents deambulen pels carrers a no se sap quina hora, entren i surten de la feina amb ulls que sospiren per un coixí, hi ha racions suplementàries de cafè.
Perquè hem de canviar l’hora? No podríem seguir el ritme del sol, com la fauna i la flora de la salvatge garriga? La natura sí que va a l’hora! No com nosaltres, que no repiquem ni quarts ni hores.

Nota: Aquest article apareix al número 446 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'abril de 2017).

dissabte, 25 de març de 2017

Secà tou


SECÀ TOU

S’alça el dia lleganyós
S’estira, se frega, plora
Mulla el terra polsegós
Irriga, infiltra, xopa.

Clima quiet i molestós
Un somni, sortir al defora
La saó esponja el tros
Espera, recerca l’hora.

Lo verd brota jovençà
Creix la mata del secà
S’intueixen fruits i flors

Per les venes corre sang
Los peus malden amb lo fang
Se dissolen les temors.

dijous, 16 de març de 2017

Bover


BOVER

Carreteges la closca pintada
Amb los tons de la pols i la set
T’arreceres en fosca contrada
Sota un roc, dins del verd, vora el rec.

Surts a córrer quan ploren les bromes
Amb sabata, espardenya i bastó
Se barallen les dones i els homes
Per plegar-te i tancar-te a presó.

La garjola és feta de pauma
La vianda: silenci i quietud
Amorrat a l’envà de l’entrada
Desterrat del corrent i la llum.

T’afileren en llauna quadrada
Te remullen amb dutxa de sal
Te remenen amb mà foguejada
I te couen del cul fins a dalt.

T’adjudiquen un jaç de totxana
enxampat amb albí cobrellit
t’embolcallen amb manta espartana
I, encés, caragoles un crit.

Al secà, ets lo rei de la taula
No hi ha plat que te pugui igualar
Als devots, mos fas caure la bava
I la punxa ens tremola a la mà.


PD: La foto és del gran Jordi Bas.