dimecres, 28 de març de 2018

La creativitat

Érem a Riba-roja d’Ebre. El Tomàs Camacho, l’Alfredo Gavín i un servidor havíem participat a la desena edició de la Copa de lletres, una vetllada literària conduïda pel Josep Sebastià Cid i la María José Franquet i regada amb vins del Celler Batea. La Yolanda Armora, de l’Agrobotiga l’Agrari, va començar a parlar de la creativitat. Com naixia, com es desvetllava la creativitat, preguntava la Yolanda.
-Surt de l’experiència –vaig dir jo.
Vaig contestar de bursada, sense engaltar. Ben bé hauria pogut dir una animalada. Però, mentre anava desembolicant la troca, em convencia que realment era així. La creativitat no era crear una cosa del no-res: era agarrar quelcom que ja existia i esporgar-ho. O empeltar-ho.
Qui es dedica a escriure, compondre cançons, cuinar, llaurar o decorar aparadors s’adona que ja s’ha fet tot, que tot s’ha provat. I no obstant, continua. Reflexiona sobre els seus fracassos i procura esmenar-los. Es fixa en allò que han fet els altres i hi introdueix variacions. Passa una i mil vegades per aquell camí fins que es fixa en el detall que el fa exclamar: “Com és que no hi havia pensat abans! Si ho tenia davant del nas!”
La creativitat és una empremta, un toc personal, convertir quelcom a imatge i semblança, a l’idioma d’un mateix. La creativitat no és un Big Bang: és coneixement i experiència, creixement i paciència.

Nota: Aquest article apareix al número 472 del quinzenal SomGarrigues (del 6 al 19 d'abril de 2018).

dissabte, 17 de febrer de 2018

Deu anys després

El 20 de gener de 2008 vam presentar Oli en un llum, el meu primer llibre, a la Sala del Ball de Sarroca. Estava nerviós com mai no he tornat a estar en una presentació. Era al meu poble, amb la meva gent, el diumenge de festa major de Sant Antoni, no havia dormit de cap manera…
Al cap de deu anys, podria dir moltes coses d’Oli en un llum. Diré la més important de totes: a la comarca li va agradar veure’s escrita. Li va agradar llegir-se. Jaume Graus, editor de Fonoll –no els estaré mai prou agraït, al Jaume, el Jordi, el Josep i la Beatriu, per atrevir-se amb mi- em comentava, fa poc, que la comarca la necessitava, una història protagonitzada per gent de la terra i que parlava en la llengua de la terra. No sé si la necessitava. Sí sé que jo estava entestat en fer pujar la nostra autoestima, construint una novel·la a partir del dia a dia garriguenc.
Deu anys després, la salvatge garriga ha canviat molt. Si l’hagués d’escriure ara, Oli en un llum seria completament diferent. El despoblament s’ha accelerat, la mecanització del camp també, l’envelliment de la població és preocupant, ha arribat el reg, hi ha més immigració, les festes majors van de cap per avall… La història seria més crua i les ressaques més llargues.
Com a mínim, Oli en un llum és el retrat d’allò que vam ser fa deu anys. Què en queda, a dia d’avui, del que vam ser?


Nota: Aquest article apareix al número 469 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de febrer al 8 de març de 2018).

divendres, 26 de gener de 2018

Carta oberta a Jordi Sànchez

Benvolgut Jordi,

Em dic Ignasi i sóc de Sarroca de Lleida. Sóc llicenciat en Ciències Polítiques, i et vaig tenir de professor fa més de vint anys a l’Autònoma. La veritat, no recordo quines assignatures em vas donar, però suposo que devien ser de l’itinerari d’Anàlisi Política. Estudiant Polítiques m’ho vaig passar bé, i aquesta carrera la tornaria a estudiar, però té ben poc a veure amb la meva feina actual –sóc funcionari.
Ara bé, estudiar Ciències Polítiques em va ajudar, per exemple, a ser tolerant. Potser no ho sóc tant com ho hauria de ser, però com a mínim ho intento. Últimament em costa, sobretot quan penso que hi ha molta, moltíssima gent, a qui no importa –i aplaudeix- que tu i l’altre Jordi, l’Oriol i el Quim esteu engarjolats. Però considero que la tolerància està, ha d’estar per sobre de tot això. I que la tolerància es pot entrenar amb temps, paciència i voluntat.
Estudiar Polítiques també em va servir per aprendre a observar la realitat. Perquè les coses no són com voldríem que fossin: les coses són com són. I acceptar-ho, i prendre’s la realitat tal com ve, crua, despullada de totes les veritats donades per descomptat, és saludable i sobretot necessari.
Tot i així, molts vam donar per descomptat, mesos enrere, que hi havia coses que no passarien, que no podien passar, que no havien de passar. Però a davant tenim un estat que se’n fot, de les veritats donades per descomptat. I va emprar els instruments més menyspreables per colpejar els catalans. Tu te n’has emportat la pitjor part, tot just per defensar allò que molta gent d’aquest país et demanàvem: votar en un referèndum.
Costa molt poc demanar-te que siguis fort. Costa molt més ser-ho, en sóc conscient. Jo no sé si aguantaria. Aguantarien tots aquests que et malden o diuen que ja t’està bé, que tu t’ho has buscat? En la mateixa situació que tu, la gran majoria d’aquesta gent no aguantaria res. Què fàcil és fer-se el milhomes quan tens les porres i les maces de la teva part!
L’estat ho té tot, i nosaltres només ens tenim a nosaltres. Però és aquesta, precisament, la nostra força més gran. Nosaltres tenim la gent, ells només el bastó. Ells el càstig, nosaltres el futur. Ells et poden tenir aquí simplement perquè volen, però nosaltres demanem la teva llibertat perquè no poden. Perquè ni et poden ni ens poden.

Força,


Ignasi Revés 

dissabte, 20 de gener de 2018

Què en farem, de l'oli del raig?

Tant temps esperant, tant temps ensalivant per l’oli del raig, i resulta que, quan arriba Nadal, ja l’hem avorrit. Aquell oli verd, espès, aromàtic i torbador de principis de novembre ha perdut la frescor, la picardia, la capacitat de sorprendre el paladar. I resta un oli bo, correcte, fiable.
Però només per uns dies. Perquè ben aviat es comencen a formar, al cul de la garrafa, l’ampolla o el setrill aquelles espirals marronoses que anuncien la solada. La solada, el símptoma inequívoc que l’oli del raig s’ha d’acabar sí o sí. Perquè cada dia que passa perd, té menys substància, es torna un producte depassat.
Què n’hem de fer, llavors, de l’oli del raig? Per ventura l’hem de llençar? Per als que hem estat educats en la cultura d’aprofitar el menjar, això és més que un pecat mortal. O potser l’hem de colar? Feina de mal fer, pesada i enganxosa. Hem de cuinar estofats i fregir platerades de patates? Les goles se’n ressenteixen, de tanta oliada. El reciclem i el portem al contenidor d’olis? –per cert, quin contenidor d’olis? Hi ha recollida d’olis usats a la salvatge garriga?
Posats a dir, podríem barrejar-lo amb l’oli de l’any passat i vendre’l als italians. Els diem que l’hem obtingut d’una nova classe d’oliva, l’arlequina, que evoca els efluvis dels carnavals de Venècia. I ells, que no en pleguen res, d’oli, segur que se l’empassen. 

Nota: Aquest article apareix al número 467 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 de gener de 2018).

Carta oberta a Jordi Cuixart

Benvolgut Jordi,

Em dic Ignasi i visc a Sarroca de Lleida. Sóc fill d’aquesta terra. Vaig haver-ne de marxar al vint-i-vuit anys, quan em vaig casar i vaig anar a viure a Reus. Hi vaig passar dotze anys. A Reus van néixer les meves filles, la Joana i l’Aina. Allí vam fer-les grans, la Maria Alba –la meva dona- i jo.
Però va arribar un moment en què vam veure que la vida a la ciutat no era per a nosaltres. Que havíem d’acabar la casa que teníem a mig fer a Sarroca i venir a viure aquí, al poble. A un lloc més tranquil, a prop de la família –la meva dona és d’Arbeca, no gaire lluny d’aquí- i els amics de tota la vida.
Jo treballo a Lleida –sóc funcionari- i la meva dona a Maials –en una indústria agroalimentària. Les nostres filles van a l’Escola la Roca de Sarroca. Els dissabtes, la meva dona porta les nenes al Sícoris Club, a Lleida, a fer gimnàstica rítmica. Els diumenges ajudo mon pare a collir olives.
De Reus, trobo a faltar dues coses. La primera és la festa major de Sant Pere. Els Nanos, els Gegants, la Mulassa, el Lleó, la Víbria i l’Àliga. Els castellers i el vermut –de Reus- a la plaça del Mercadal. La Tronada i els focs artificials. I la segona, els companys i amics d’Òmnium Cultural Baix Camp.
Em vaig fer d’Òmnium fa set o vuit anys. No va ser pel seu posicionament polític en relació amb la independència. No. Va ser perquè, sense conèixer-me pràcticament de res, em van demanar de formar part d’un jurat d’un premi literari. Aquest premi es deia –es diu- Gabriel Ferrater, i anava –i va- adreçat a joves escriptors, en les modalitats de narrativa i poesia. A mi em va tocar poesia. Llavors, a Òmnium Baix Camp hi havia la Irene da Rocha, la Carolina Escoda i el company d’estudis Ramon Elias.
Més tard, el 2009, Òmnium es va oferir a presentar “Esmorzars de Lleida”, el meu segon llibre. Va ser al local de les Carnisseries Velles, i me’l va presentar l’Ignasi Basora. En la difusió, van ajudar-hi l’Úrsula Subirà i el Biel Ferrer.
I el 2010, també per mediació d’Òmnium, vam presentar “Esmorzars de l’Ebre”, en el marc de les Jornades de Joves Escriptors.
El suport d’Òmnium a la meva tasca literària em va portar a fer-me’n soci. I, de la mateixa manera que Òmnium m’havia ajudat quan ho havia necessitat, jo havia de tornar a Òmnium el que m’havia donat. Al principi, va ser poca cosa, no ho negaré, però a partir de 2012, ja van ser més coses: vaig ser voluntari a l’encesa d’espelmes –dibuixaven una estelada- a la plaça del Mercadal; a la gigaenquesta; vaig acudir a totes les manifestacions que es van fer per la Diada, vaig ser voluntari el 9-N... Encara recordo, quan va acabar el 9-N, la gent reunida al local d’Òmnium Baix Camp, a la plaça de Prim: la Cori Torroja, l’Elena Giménez, el meu amic Eduard López...
Ara visc a Sarroca, en un ambient més tranquil. I, en certs, moments, trobo a faltar la moguda de Reus. Suposo que això s’acabarà quan vagi a la seu d’Òmnium Ponent.
Jordi, ara ens trobem fent política. Alguns, com tu, ho esteu pagant a la presó. Però algun dia sortireu, i això ho acabarem. Pots pujar-hi de peus. I llavors, tornarem a les nostres lletres, a la nostra llengua, a ajudar tots els llibres que s’hi escriuen.
Records,

Ignasi Revés

divendres, 17 de novembre de 2017

La clandestinitat

L’1 d’octubre, a Sarroca, va ser un dia estrany. Dues hores abans que sortís el sol, ja era al col·legi electoral. No era l’únic. Vam esmorzar, vam xerrar fins que es va fer de dia i van arribar les urnes.
No hi havia manera de votar. L’ordinador anava lent i la cua no avançava. A través dels mòbils, arribaven vídeos d’intervencions policials a Artesa de Lleida, Alcarràs i l’Albagés. Rumors que la Guàrdia Civil es trobava a deu quilòmetres. Hi havia inquietud i desassossec. Teníem gent destacada al castell, que vigilava les entrades i sortides del poble. En alguna ocasió, l’urna va haver de fugir cames ajudeu-me, per por que ens la prenguessin. La jornada va acabar, es va fer el recompte i es van publicar els resultats.
Durant tot el dia, vaig tenir la sensació que havíem tornat als anys setanta. Als anys en què, qui defensava unes certes idees, s’havia d’amagar de l’autoritat per por de la garrotada. Als anys de la censura, en què la informació passava de boca a orella, o gràcies als mitjans estrangers –salvant honorables i nostrades excepcions. Als anys de la clandestinitat.
Per fi sabia què era allò que havia llegit i m’havien contat els meus majors. La clandestinitat. I em vaig començar a fer a la idea que havia tornat, que ja la teníem aquí. Per tant, negar-la o mirar a una altra banda no servia de res. H(aví)em de ballar-hi.

Nota: Aquest article apareix al número 463 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de novembre de 2017).

dimecres, 8 de novembre de 2017

Qui és qui a les lletres garriguenques?

La pregunta, la va formular Àlex Broch, a Bellaguarda, una tarda de principis d’agost. I jo, que visc aquí, que em dedico a això, no la vaig saber contestar. Em vaig remetre a l’exposició “La Veu de la Terra”, on Joan Cornudella informava d’escriptors garriguencs d’abans i ara; al Centre d’Estudis de les Garrigues, del qual en formen part molts escriptors; a l’Editorial Fonoll de Juneda; als articulistes del SomGarrigues; al Consell Comarcal de les Garrigues, al Bibliobús Garrigues-Segrià…
La professió d’escriptor és individualista. Hi ha molta gent que escriu, cada dia més, però no ens coneixem gaire entre nosaltres. A cada trobada literària descobreixo gent que escriu, que potser viu al poble de la vora i no en tenia notícia. En l’era de les xarxes socials, sobta que hi hagi tants escriptors tan poc coneguts.
Amb l’Àlex Broch, vam convenir que havíem de fer quelcom per esmenar aquesta desconeixença. Que, de cara a la propera Trobada d’Escriptors i Crítics de les Garrigues –el proper 7 d’octubre al Cogul-, hauríem de tenir una llista representativa de la gent de lletres de la salvatge garriga. Per tant, des d’aquí demanem que els escriptors d’aquesta terra, amb obra publicada o sense, premiats o no, d’Arbeca a Almatret, de l’Albi a Bovera i de Sunyer a la Pobla de Cérvoles, alcin la mà perquè els comptem. I per comptar amb ells.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 455 del quinzenal SomGarrigues (del 25 d'agost al 7 de setembre de 2017).